Doblar tanda és molt guai. A mi m’encantava fer-ho,
perquè et permetia viure la il·lusió d’una gran tanda com Pineta i, alhora,
podies participar d’una tanda més petita que sovint et senties més teva.
En el 2006 vaig fer Infantons I i Pineta II. A
Infantons I va ser un any molt especial, ja que en el 2006 es va crear aquesta
tanda. Fins ara existia Menuts i Remenuts, però es va veure la necessitat de
fer una tanda més gran on els nens i nenes dels 5 als 9 anys s’hi sentissin
acompanyats, una tanda feta a la seva mida. Tots els monis ens hi vam implicar
molt des del primer moment, vam fer un Centre d’Interès màgic: El mag d’Oz, i
vam estrenar el fulard verd clar pels Vailets!
L’anècdota que recordo d’aquella tanda és que just
el primer dia, en arribar a la casa, no vam poder entrar perquè encara no
estava preparada i ens vam seure en una prada del costat per dinar. El dia
següent... teníem una plaga de puces per tota la casa provinents d’aquella prada!
Imagineu-vos el que va ser allò, perquè els monis estavem preparats per lluitar
contra els polls gegants però contra les puces no! Vam haver de marxar a passar
un dia fora de la casa perquè la desinfectessin i vam tenir la sort que ens
vingués el personatge més divertit de la tanda, el Jonny Mentero, amb un esprai
que les va liquidar totes!
El que més m’agradava d’Infantons?
Posar a dormir als nens i nenes, cantar junts a la prada, la piscina, els jocs
de taula ben dinat, els esmorzars de capos, el túnel de la màgia i aquella nena
que l’últim dia de la tanda et diu: “M’ho he passat súper bé, però avui ja tinc
ganes de veure als papes”.
A la segona quinzena vaig fer Pineta II, era l’últim any que hi anava i vaig voler fer Grans per tenir els nens i nenes que havia tingut a Petis 4 anys abans. Quan agafes l’autocar per anar a Pineta, tots sabem que et transportes a un món paral·lel, un petit món que et fa viure les emocions intensament i fa que quan tornis a casa només recordis els bons moments i se’t dibuixi un somriure cada vegada que algú et pregunta: “Així tu vas ser moni de Pineta?”
Aquell any vam fer el Centre d’Interès d’Egipte,
amb arqueòlegs, déus, faraons, mòmies i un 5è pis decorat com si fos un autèntic
museu. El que recordo més de Grans va ser, com no, pujar a l’Astazu. La
motivació era trobar un objecte sagrat que es trobava a prop dels déus i, com
que no a tots els nois i noies els entusiasmava la idea, ens vam fer una
samarreta per motivar-nos a pujar amb el lema: “Tots junts fem Astazu”. I ho
vam aconseguir!!! Tot i que la tornada va ser una mica accidentada: desmuntant
tendes, a les fosques, amb esperits rondant per la vall i... al arribar morts
de cansament, ens vam trobar que els altres grups ens havien deixat tota
l’habitació de monis plena de cordills lligats per les lliteres, cosa que
impedia que arribessis al teu llit amb la poca energia que et quedava!!! I és
que aquell va ser l’any de la cançó “Oh
capos, jo vull fer un laberint, amb 20.000 metres de cordill, oh capos jo vull
fer un laberint, no patiu no hi ha cap perill!”
El que més m’agradava de Pineta?
Sentir les guitarres a la prada, les vetllades d’estels, beneir la taula,
prendre el sol al riu, viure la història del Centre d’Interès, les gimcanes
guarres, els jocs de pistes per Bielsa, els bona nits a la sala...
M’agradaria aprofitar l’ocasió
d’aquest bloc per agrair a totes les persones que em van acompanyar a descobrir
la màgia de Colònies durant els 7 anys que vaig ser monitora, perquè d’aquella
època m’he emportat una motxilla plena de coses: bons amics, grans records,
molts somriures i la sensació que tot és possible, que podem canviar el món
sempre que treballem en equip i hi posem tota la il·lusió del món.
Perquè has de creure que més enllà d’aquí els
somnis poden existir...
Enhorabona per aquest 50è aniversari i desitjo que puguem
seguir construint any rere any un món ben nou!
Ana Ibarz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada