Quan
sentia a parlar de Pineta abans de fer el curs de Sensi, pensava que era fruit
d’una exageració produïda per l’aroma de les flors que creixen davant de la
casa, però vaig caure a les seves xarxes perquè si en parlaven tant, es que
allí es coïa alguna cosa gran. M’era difícil imaginar-me en un autocar camí
d’una casa de colònies quan no tenia motxilla, ni sac, ni botes. Val a dir que
vaig acabar la meva etapa a Pineta seguint pujant amb una maleta amb nanses,
bambes de córrer per fer les excursions i un sac amb un estampat digne dels
anys 80. En el primer viatge no pujava sol, anava acompanyat dels meus amics de
l’ànima però estaven irreconeixibles. Es comportaven d’una manera estranya,
semblava que anàvem al Canet Rock, tot cantant cançons amb tornades que
semblaven dignes de la cançó protesta i tancaven els ulls i deixaven de
respirar quan passàvem per un túnel prop d’aquesta casa misteriosa.
Era
estrany seure a la prada i parlar d’activitats, timbaler o Masacari, però poc a
poc anava aprenent el llenguatge i què fer quan algú hem deia si volia anar un
moment a Cobanco. Del que va començar com una tonteria una setmana santa per
saber que era tot allò a formar part de la meva vida i tenir un record que ha
anat configurant la meva manera de ser i de pensar. L’únic que m’arrepenteixo
és no haver-ho conegut abans o no haver disfrutat de nen aquells 15 dies
màgics. Només tinc la visió de monitor, però sempre m’he preguntat com es veu
amb els ulls d’un nen. Què pensa quan li ve un noi amb les cames peludes ja i
li diu que anem a ballar el Xipi-Xipi o què explica quan torna al cole després
de les vacances als seus companys, intentant fer entendre el que significa ser
un pinetenc. Només tinc els comentaris del Pere Kumba, que mai ha entès que
encara l’esperen a Cobanco. I dic això, perquè aquesta broma va sorgir d’una de
les bogeries que plasma millor fins on arribes a estar enganxat d’aquest coi de
gent, “els de Pineta”. Un dia, sobre les 5 del matí baixava per les escales de
casa meva tot sentint el meu pare que des del llit hem deia: “Tu el que ets, és
burro, qui s’aixeca un dissabte a les 5 del matí sent vacances?”. Fora m’esperava
un amic que sempre assegura rises amb la cara de son i preguntant-me: “n’estàs
segur?”. Vam fer el rècord de pujar en menys temps a Pineta, tot esquivant
camions i fent parades tècniques a gasolineres de carretera que serveixen els cafès
que sense cigarro, t’asseguren un bon... Vam arribar abans que els monitors
s’aixequessin. Vam anar corrents al clapping on dormien i a cau d’orella els
vam dir: ”El Pere Kumba us espera a Cobanco”. De fons sentíem el jevits que
sonava al walkman d’un dels monitors i teníem por que el monitor més “extreme”
que ha passat per totes les tandes ens girés la cara, però sens dubte és de les
coses més brillants que he fet a Pineta.
Però
seria injust no parlar ni de les converses a l’habitació de les Toiximoris, ni
la gran excursió als Prats de la Riba amb Borda, ni l’any fent de dolent LETEU
i rebent tot de globus d’aigua, ni les corredisses amb la Morituns de la borda
al lavabo de la casa, ni les orugues-orugues, etc.
Tot
aquell que ha anat a Pineta sabrà del que estic parlant i segur que li han
vingut mil imatges al cap. I tot aquell que no hi ha anat, només li puc dir una
passatge d’un llibre que sempre ha fet furor a Pineta: “Les persones grans no
entenen mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver-los de donar
sempre explicacions. I cap persona gran no entendrà mai que això sigui tan
important!”
David Bonet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada